La caiguda El descobriment L'etiqueta Imatges Publicacions AnàlisiMicroscopi XP Microscopi RFL Microscopi electrònic Microsonda 3D Tomografia RX Astronomia-1704
La caiguda
( i el mite )
Imaginar-me la vida a Catalunya al 1704 per mi és impossible.
La vida sense les comoditats actuals, enmig d'una guerra per la successió del teu regne que enfronta a paísos
llunyans, amb el nivell de cultura al que es tenia accés aleshores i amb un dia a dia marcat per la religió.
És el que em puc imaginar i segur que no encerto el pitjor.
I aleshores arriba el dia de Nadal, 25 de desembre, a les 17h aproximadament.
Una d'aquelles tardes de desembre en que l'anticicló s'instal·la sobre Catalunya i s'hi queda fins passat Reis.
Transparent, cel blau, bona visibilitat.
I aleshores una bola de foc travessa el cel de Catalunya.
La veu moltissima gent, fa molta por, la bola de foc va deixant una cua darrera i es divideix en varies parts cap al final.
I no és el pitjor, recordeu el meteorit de Chelyabinsk del 2013?
Doncs l'ona de pressió, com l'any 2013, atemoreix a tothom i com és un període de guerra
ho comparen a foc de canons i descàrregues de mosqueteria.
I els cronistes en deixen constància.
Fixeu-vos en la descripció que en fa:
Señal del cel que ab grandissim estruendo aparegué
als 25 de desembre, dia de Nadal de l’añy 1705 alas
5 horas de la tarda. Fou cosa molt orrorosa, aixi per
trobar-se lo emisferi ben clar y ceré com per lo gran
rimbombo y resplandor que feu.Hi ha altres cronistes que detallem a l'article de MAPS, però no em vull allargar.
La notícia del que ha passat s'escampa pel regne i arriba a Saragossa uns dies després.
I es té constància posterior que el bòlid ha estat observat des de llocs tant llunyans com Marsella.
I com podeu imaginar, enmig d'una guerra, un fenòmen tant espectacular no es pot deixar passar sense més !
Pels dos bàndols és un senyal diví que els indica que Déu està amb ells i no amb el contrari.
Només cal fixar-se en la segona part de l'inscripció del dibuix que us he mostrat primer:
. . .y segons havem observat se pot dir que era presagi
de las mis erias y calamitats que ha patit y pateix tot
lo regne de España y mes en particular lo principat
de Cathalunya fins lo present añy de 1717.És a dir, han passat tretze anys i encara ho recorden.
O com aquest:
Pues que dire de aquel prodigiosos señal Celeste, que
sucedio el dia 25. De Deziembre de 1704. Dia de la
Navidad de JESV-CHRISTO Nuestro Señor, que
pareci o mas milagroso, que natural/. . ./De la misma
suerte sucederan los augmentos y progresos de la Casa
de Austria, y en particular favoreceran dichos influxos
a nuestro Rey, y Monarca CARLOS tercero.I com aquest a l'article de MAPS recollim més usos propagandístics del fenòmen.
Però i els meteorits? Doncs les cròniques recullen que van caure prop de Terrassa:
. . .y ab algunas parts digueran que aleshoras ab la
bonio caygueran unas pedras negras del cel que
passaven tres lliuras y altres dues y mitge. Digueran
que en la Torra d’en Maduxe de Sant Julia d’Eltura
ne avia cayguda una, y a cassa d’en Falguera de Sant
Pera de Terrassa una altra, y ab moltas altras pars
tanbe es dig e que n vien caygudas, pero aqueixas
pedras no las avem vistas y per raho de Estat ho
creyhem, perque lo dit senyal y suroy es axıs, ab
moltes predicas, y de las pedras may n’an parlat. . .També en aquesta:
Ultimamente desaparecio elevandose el vapor a la
suprema region del aire. Quedo un poco nublado el
dia y termino el horror de la densa sombra
sustituyendo la noche las suyas. Cayeron en Tarrasa,
cuatro horas distante de Barcelona, unas piedras algo
crecidas de color negro y en el centro, cenicientas.Descripció molt bona d'una condrita: pedres negres amb l'interior grisós.
Altres testimonis parlen de fins a una dotzena de pedres i d'un pes proper a 5Kg.
Però enmig d'una guerra, els pedres desaparèixen i ningú en torna a saber res d'elles.
Un segle després, finalment la comunitat científica arriba a la conclusió que hi ha pedres
que cauen de l'espai, que no son pedres que es condensen dels vapors del cel.
I qui aconsegueix prou proves és E.F.F.Chladni, un físic alemany a
qui es considera el pare de la meteorítica ( i de l'acústica ).
Les proves que presenta el 1826 a l'Annalen der Physik inclouen la caiguda de Barcelona
Però tota l'argumentació la fa sense tenir mai a la ma un exemplar del meteorit de Barcelona.
No hi ha exemplars a les grans col·leccions de meteorits de Paris, Viena, Berlin, Londres, Harvard...
Ningú en troba mai cap per Terrassa.
I els intents de molts estudiosos del segle XIX, XX, i fins i tot d'en Jordi Llorca de localitzar-lo en antics convents,
monestirs, arxius parroquials, arxius municipals, etc no donen mai resultat.
Així és com neix el mite del meteorit de Barcelona,
una peça històrica de la que tothom parlava i ningú la tenia.
